BAVES AL SOL

Baves al Sol és una creació pluridisciplinar integrada per collages, relats, fotografies i tres instal·lacions.

L’essència de Baves al Sol és la d’una teatralitat desestructurada. Desmembrat el concepte d’acció dramàtica, eix vertebrador de qualsevol espectacle teatral, paraula, espai i personatges son transformats en relats, habitacions, fotografies i collages. Tots ells, mancats de la cohesió que els hi dona el temps, perden la possibilitat de la versemblança i són presentats al públic com un cos teatral descompost.

els collages

Concebuts com a creació de personatges,

es situen a la frontera entre el figurinisme

i la creació de situacions.

els cirqueros

El primer grup està conformat per 10 collages, format DIN A-4, en el que s’utilitza la unió de fotografies tretes de revistes i imatges tretes de llibres d’il·lustració infantil. Aquesta mescla pretén subratllar el grotesc en el tema tractat: el poder.

Aquest grup de collages presenten una tribu, un clan familiar denominat els cirqueros, on cada membre té una funció molt definida, íntimament lligada al món del circ. Llavors, trobem aquells que detenen el poder, els responsables de defensar el grup, els d’alimentar-lo, els que no generen cap mena de benefici material i, també, aquell que s’ha erigit com a guia espiritual de la comunitat.

Cada personatge és presentat a través de la versió d’una cantarella popular, que es sol recitar al nens més petits per fer amb ells un joc de mans: Aquest es el pare, aquesta és la mare, aquests els demanen pa, aquests els diuen que no n’hi ha, aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res...

terra a les sabates: collages

El segon grup està conformat per vuit collages , format DIN A-5, on la tècnica empleada és molt semblant a l’anterior, encara que en aquesta ocasió només es fan servir imatges fotogràfiques tretes de revistes. Aquest grup de collages, que es mostren acompanyats d’un relat, tracten el tema de la infantesa maltractada. Nens i adults, atrapats dins d’un marc, resten en una acció espectacular, inacabada, amb una consecució que, tot i que no la veiem desenvolupar-se davant dels nostres ulls, hi existeix.

les habitacions

L’habitació és l’espai de la intimitat,

el lloc on s’instal·la la personalitat de cadascú.

Hi ha una habitació per cada esdeveniment de la nostra vida,

i a cada una hem guardat

l’enyor de l’amor, la mort, fins i tot, l’oblit.

Les habitacions són instal·lacions, caixes de fusta d’aglomerat: un cub de 1,50 mtrs i dos ortoedres (paral·lelepípedes rectangulars) de 1,50 m d’alt i fons x 1,20 m d’amplada. Tots tres són collages transmutats en espais teatrals, habitacles que parlen de personatges que no fan, sinó que més aviat han desat, s’han desat, o s’han deixat desar. Un treball centrat en el món de la vellesa: la decadència física, l’aïllament, l’amor i la mort.

instal·lació 2: per què jo? per què a mi?

instal·lació 1: La caiguda de l'àngel

Lluny de voler reproduir la realitat, les habitacions són escenaris, ficcions que es tornen reals pel fet mateix d’existir. Móns que podrà visitar l’espectador, no amb la idea d’integrar vida i art, sinó, més aviat, per una pretensió de joc.

instal·lació 3: Verge, que no Maria, va morir la meva tia

So, llum, personatges, són el elements que hi juguen per conformar en cada habitació un ambient determinat, que apella directament a les emocions o, si més no, a l’impuls narratiu d’aquell que vulgui submergir-se.

la conferenciant - fotos

Esser present en aquell lloc,

en aquell moment,

amb la càmera enllestida,

disposat a disparar.

Amb una sèrie de quatre fotografies queda exposat un moment de la vida d’una dona gran, tancada entre reixes a un geriàtric de Caracas, Veneçuela, l’any 1991.

els relats

Les veus del desamor.

La paraula en l’exposició està present amb diversos accents, a vegades pot ser la veu d’un personatge, altres moments una senzilla didascàlia, i en altres, un argument. D’aquesta manera els textos tenen una funció narrativa, alhora poètica i també dramàtica.

Leonid i el seu estimat papa

_Amunt, amunt! Més amunt!

_ No puc més, papa.

_ Sí que pots! Es clar que pots! Va Leonid, una mica més.

_ Ja?

_ No. Més, més amunt! No tinguis por. Ja et vigilo.

I el Leonid va arribar tan alt com el seu papa va voler, i quan va arribar, va caure i es va matar.

Idoia

Idoia va pujar al cotxe del seu pare i va esperar. Desprès va entrar el pare, la mare sempre tard, va entrar molt desprès. Idoia va esperar que les dos portes es tanquessin. Primer la del pare, més tard la de la mare, la mare sempre desprès. Idoia va esperar que el pare engegués el cotxe, però el cotxe no es va engegar, de un temps ençà havia començat a fallar. Idoia va espera i el cotxe, finalment, es va engegar. Va explotar.